Vocabulari

Raó: facultat pròpia dels humans amb la qual som capaços de conèixer i comprendre la realitat (raó teòrica) i actuar (raó pràctica, voluntat) lliurement.

Ètiques autònomes: són les ètiques lliures perquè no busquen el motiu de la voluntat fora d’aquesta. Per Kant, l’ètica no ha de fonamentar-se en cap principi empíric, material perquè una norma moral ha de ser universal, ha de valdre per tothom i en qualsevol circumstància. L’ètica autònoma té un caràcter formal, no pot establir cap bé o finalitat de conducta (com buscar la felicitat) més enllà del compliment del deure i només poden contenir la forma (la fórmula) de la moralitat.

Ètiques heterònomes, empíriques o materials: són les teories ètiques que busquen el motiu de la voluntat en alguna cosa (un principi empíric o material) externa a aquesta. L’home rep la llei moral des de fora de la raó i, per tant, perd la capacitat d’autodeterminació de la seva conducta, no està actuant lliurement, sinó de forma condicionada. Com que són empíriques, són a posteriori; al mateix temps tenen un caràcter hipotètic, condicional (per exemple, Epicur deia que “per ser feliç, s’ha de perseguir el plaer”) i per aquest motiu tampoc són formals.

Bé moral: allò incondicionalment bo, és un principi a priori, objectiu, universal i que s’expressa en forma de deure.

Voluntat: és la capacitat d’actuar per la representació de les lleis, per principis. Segons Kant, la voluntat no és altra cosa que la raó pràctica, ja que per derivar les accions de les lleis, s’exigeix la raó.

Voluntat bona: allò que pot ser anomenat absolutament bo, és la facultat o la capacitat d’actuar per deure moral.

Deure: principi pel qual ens veiem obligats a actuar moralment.

Actuar per deure: és la necessitat d’actuar per reverència a la llei moral (pràctica).

Actuar conforme o d’acord amb el deure: és la tendència a actuar de tal manera que, tot i que els nostres actes concorden amb el deure moral, les nostres motivacions són independents d’aquest (per exemple: un venedor abaixa els preus dels seus productes i la gent necessitada se’n beneficia, però la seva motivació era la de vendre més). Aquest tipus d’actuació, per Kant, no és moral.

Llei pràctica: és el principi objectiu d’obrar, fonamentat en la raó, és universalment vàlid i no admet objeccions. S’expressa en forma d’imperatiu.

Màxima: és el principi subjectiu de volició.

Imperatiu categòric: és la fórmula de la llei moral, un principi prescriptiu i objectiu, que ens dóna una pauta de conducta basada en normes com la Universalitat o la Humanitat. Un principi incondicionat (representa l’acció per si mateixa, sense referència a cap altra finalitat). Té el valor d’un principi apodíctic-pràctic. Kant ens dóna diferents formulacions de l’imperatiu categòric, la més important: “obra només segons una màxima tal que puguis voler al mateix temps que es converteixi en llei universal”; el qual Kant també reformular com “obra com si la màxima de la teva acció hagués de convertir-se, per la teva voluntat, llei universal de la naturalesa”.

Apodíctic: característica per la qual un judici, principi, imperatiu, etc. és incondicionat i vàlid universalment.

Imperatiu hipotètic: és un principi condicionat, que ens diu com hem d’obrar per aconseguir quelcom i condiciona les nostres accions (mitjans) de manera que estiguin orientades a aconseguir aquesta finalitat concreta. Kant ens diu que pot ser de dos tipus:

• l’imperatiu hipotètic problemàtic: on la finalitat desitjada no es troba dins de la nostra naturalesa (exemple: si vull aprendre a conduir, he de fer “x”). Aquest també s’anomena imperatiu d’habilitat o sagacitat i no té res a veure amb la moralitat. Kant ens dirà que és un principi problemàtic-pràctic.
• L’imperatiu hipotètic assertori: on la finalitat desitjada es troba dins de la mateixa naturalesa humana, busca la felicitat (exemple: si vull ser feliç, he de fer “x”). És l’imperatiu propi de les ètiques heterònomes, però Kant considera que tampoc és adequat per constituir la fórmula de la moral, ens dirà que és un principi assertori-pràctic.

Llibertat: és un postulat de la raó pràctica, és la condició de possibilitat de l’imperatiu categòric (en aquest sentit pressuposem l’existència de la llibertat, però no és demostrable). Els altres dos postulats són la immortalitat de l’ànima i l’existència de Déu.

A priori: és el coneixement pur, absolutament independent de l’experiència. A la Crítica de la Raó Pura Kant ens dirà que compleix les condicions de necessitat i universalitat estricta. A La fonamentació de la metafísica dels costums Kant ens dirà que també fa referència al coneixement moral,  ja que la llei de la moralitat, l’Imperatiu categòric és a priori.

A posteriori: és el coneixement empíric, que es fonamenta i depèn de l’experiència. És un tipus de coneixement contingent i particular.

Analític: fa referència als judicis o proposicions en els que el predicat ja està contingut dins del subjecte (hi ha identitat entre ambdós). A la Crítica de la raó pura, Kant ens dirà que aquests no amplien el nostre coneixement i per aquesta raó són necessaris i explicatius.

Sintètic: fa referència als judicis o proposicions en els que el predicat no està contingut dins del subjecte (no hi ha identitat entre ambdós). A la Crítica de la raó pura, Kant ens dirà que aquests amplien el nostre coneixement i per aquesta raó són judicis d’experiència i extensius.