Vocabulari
Percepcions: materials bàsics del coneixement, són continguts mentals que procedeixen de l’experiència i es divideixen fonamentalment en dues tipologies: impressions i idees.
Impressions: són el resultat immediat d’una experiència sensible, són vives, intenses. Hume les classifica de dues maneres. Depenent del seu origen n’hi ha de dos tipus: impressions de sensació (provocades per una causa externa als nostres sentits) i les impressions de reflexió, que van associades a una idea (com per exemple, quan sentim una esgarrifança davant de la idea de fred). I depenent del seu grau de complexitat trobem impressions simples, que són aquelles que no podem separar ni dividir en altres impressions (com per exemple, una olor determinada, un gust, la visió d’un color, etc.) i impressions complexes, les que podem distingir-ne les parts (com la impressió d’un quadre en el moment en què el contemplo).
Idees: les idees són representacions mentals de les impressions, imatges de les impressions que han perdut la força que tenien, són còpies d’impressions. Com les impressions les idees poden ser simples (el record d’impressions simples) o complexes (el record d’impressions complexes). A part, les idees també es poden classificar d’acord amb la seva procedència: si vénen de la memòria són directament el record de les impressions i si vénen de la imaginació són combinacions i barreges de diferents idees.
Principi de la còpia: en últim terme, totes les nostres idees (fins i tot les imaginàries) provenen de l’experiència.
Criteri de veritat: el criteri de veritat de Hume es troba lligat al principi de la còpia. Com que l’origen del nostre coneixements troba en les impressions, la veritat de qualsevol idea depèn d’aquesta correspondència. Segons Hume, una proposició serà vertadera només is les idees que conté corresponen a alguna impressió i falsa si no existeix aquesta correspondència.
Lleis de l’associació d’idees: són les lleis a través de les quals actua la nostra imaginació relacionant unes idees amb les altres. Hume dirà que n’hi ha fonamentalment tres: la llei de la semblança, la llei de la continuïtat temporal o local i la llei de causa i efecte.
Llei de la semblança: és la norma per la qual la nostra ment tendeix a unir idees que s’assemblen a les impressions originals. Per exemple, segons Hume, la idea d’una pintura condueix els nostres pensaments a l’original.
Llei de la contigüitat en l’espai o en el temps: és la norma per la qual la nostra ment ajunta idees properes en l’espai i el temps. Per exemple, segons Hume, si algú parla d’una habitació en un edifici, naturalment pensa en com són les altres (contigüitat en l’espai). De la mateixa manera, si algú pensa en un fet del passat, probablement s’imaginarà altres fets relacionats i contigus.
Llei de la causa-efecte: és la norma per la qual la nostra ment tendeix a unir determinades idees convertint-ne unes en l’efecte o el resultat d’unes altres. Per exemple, Hume ens diu que si pensem en una ferida, molt probablement pensarem en el dolor que ens provoca.
Crítica a la idea de substància: En un sentit més general el terme substància fa referència allò que subsisteix i es manté per sota dels fenòmens, allò que subjau. Hume ens dirà que la idea de substància no remet a cap impressió (ja que no tenim impressions de la substància), en conseqüència, seguint el seu criteri de veritat: la idea de substància no reflecteix cap realitat. Substància és només una col·lecció d’idees simples unides per la imaginació.
Crítica al principi de causalitat: Segons Hume, aquest principi s’ha concebut tradicionalment com una connexió necessària entre el que anomenem causa i el que anomenem efecte. Per exemple, si pensem en el xoc de dues boles de billar estem convençuts que si la primera bola impacta amb la segona, aquesta es desplaçarà perquè pressuposem una «connexió necessària» entre els dos fets. Si apliquem el criteri de veritat de Hume, existeix alguna impressió que correspongui a la idea de “causa necessària”? No. Tenim impressió del moviment de la primera bola (que anomenem causa) i del de la segona (que anomenem efecte) però no hi ha cap impressió de la «connexió necessària». Segons Hume, l’única cosa que observem és la successió entre el moviment de la primera i el moviment de la segona bola. De l’únic que tenim una impressió és de la idea de successió, però a cap lloc apareix una impressió que correspongui a la idea de “connexió necessària”. Així, només podem concloure que la idea per la qual existeix una “connexió necessària” entre la causa i l’efecte és una idea falsa.
Crítica a la idea de Déu: Els arguments que demostraven l’existència de Déu es basaven o bé, en la idea de Déu, o bé en Déu com a causa del món i de l’home. Tenint en compte la crítica al principi de causalitat cal reforçar que encara seria més absurd dir que Déu existeix en tant que causa d’alguna cosa (del jo o del món). Sobre la demostració a partir de la idea de Déu, Hume, seguint el seu criteri de veritat, ens dirà que la idea de Déu no prové de cap impressió, per aquesta raó la seva existència no pot ser demostrada racionalment.
Crítica a la idea del món: Locke havia dit que tenim constància de l’existència del món extern en tant que causa de les nostres impressions. Ara bé, a partir de la crítica del concepte de causalitat, Hume no podrà acceptar això, ja que la relació entre la causa i l’efecte només està justificat a partir de l’hàbit i la creença. Així, només podem conèixer les impressions però no podem saber d’on han sortit aquestes impressions, per tant, tampoc podem dir que existeixi una realitat (el món) que les causi.
Crítica la idea del Jo: Tant Descartes com els empiristes posteriors pensaven que del jo en tenim un coneixement directe o intuïtiu. Però Hume també criticarà el jo com a realitat diferent de les meves impressions. Hume descarta el jo com a subjecte permanent dels actes psíquics, perquè no hi ha cap impressió sensible que sigui permanent, sinó que el jo està en constant canvi, transformació. L’única manifestació de continuïtat personal la proporciona la memòria o la imaginació ja que el jo està constituït per una relació de percepcions. El jo canvia quan canvien aquestes percepcions (“jo camino”, “jo llegeixo”, “jo converso”) per tant, no podem parlar d’una substància permanent quan només coneixem un conjunt de percepcions canviants.
Relacions d’idees: Fan referència a les matemàtiques i tota informació que sigui intuïtiva o demostrativament certa. Allò que caracteritza a aquests continguts és que són independents de l’experiència, si els nego, caic en una contradicció. Són enunciats analítics i necessaris, però, segons Hume, no aporten informació. Per exemple: 2+2=4. Aquest tipus d’enunciat és necessari, analític i apriori però no em dóna cap mena d’informació nova (dins de 2+2, ja s’inclou el 4).
Qüestions de fet: Fan referència a quelcom de la realitat, és a dir, que provenen de l’experiència i la seva característica real és que són contingents (són, però podrien no ser). No hi ha cap necessitat que els fets siguin com són ni que es relacionin d’aquesta manera. Però sí que ens donen informació perquè la seva font és l’experiència. Per exemple: “el sol sortirà demà”, la seva veritat no pot ser deduïda per l’anàlisi lògica dels continguts de les idees, per tant es tracta d’un enunciat a posteriori. Nosaltres sabem que “el sor sortirà demà” perquè fins al moment l’experiència ens ha demostrat que cada dia surt el sol, ho sabem per costum.
Escepticisme: és la conseqüència inevitable de l’empirisme radical de Hume. Com a resultat de la seva teoria no es pot confiar en l’existència de res, no sabem si existeix un món exterior, ni tan sols sabem si existim nosaltres mateixos, en conseqüència, dubtem de tot, ja que el coneixement no sembla possible. Hume, però, intentarà evitar aquesta conclusió i ens dirà que tot i que no podem demostrar l’existència d’un món exterior a nosaltres, podem creure que aquest existeix.
Constància: Junt amb la coherència, és un dels supòsits que avalen la creença en l’existència en un món exterior a nosaltres. Com a exemple d’això Hume ens diu que una persona, en retornar a la seva habitació troba les coses com sempre (una taula, una biblioteca, la llar de foc… tot al lloc on toca).
Coherència: Junt amb la constància, és un dels supòsits que avalen la creença en l’existència en un món exterior a nosaltres. Com a exemple d’això Hume ens diu que una persona, en retornar a la seva habitació, si havia deixat el foc de la xemeneia encès, ara estarà una mica més consumit.