Crítiques a Kant

 

Crítica a l’ètica kantiana: Segons Kant, l’home té una eina bàsica per decidir: la raó. L’experiència ens parla de la realitat, del que hi ha, però només la raó pot parlar-nos del que hi ha d’haver, del deure moral. Per això les lleis de la raó pràctica, les lleis morals posseeixen un caràcter d’exigència i són imperatius. De tots els tipus d’imperatius, Kant reflexiona sobre l’imperatiu categòric, perquè és l’únic que representa una acció per si mateixa, sense referència a cap altra fi, com a objectivament bona. L’imperatiu categòric, ens dirà Kant, té el valor d’un principi apodíctic, universal. Quina és la seva fórmula? Kant ens en donarà vàries, però les dues més representatives diuen:

 “Obra només segons una màxima tal que puguis voler al mateix temps que es converteixi en llei universal”.

“Obra de tal manera que tractis la humanitat, en tu mateix i en els altres, sempre com un fi i mai com un mitjà”

Aquestes dues formulacions accentuen els dos principis fonamentals de l’imperatiu: universalitat i humanitat. Ara bé, Kant adverteix que els imperatius són impensables sense l’autonomia de la voluntat, de la raó. Aquesta es basa en el fet que, per Kant, la llei moral, l’imperatiu sorgeix del mateix subjecte i no de cap condicionant extern.

Una de les crítiques més importants que s’han fet a la teoria moral Kantiana és la de Nietzsche. Per Nietzsche, darrere de tota moral occidental (inclosa la de Kant) una moral decadent, que amaga el seu rebuig i menyspreu cap a la vida i els instints vitals. El que és bo en realitat és dolent perquè és el fruit una inversió dels valors autèntics a través de la qual, les morals jueu-cristianes, van convertir allò bo en allò dolent i viceversa.

Segons Nietzsche, Kant va agafar aquests valors jueu-cristians i els va racionalitzar, objectivar, els va donar la categoria d’universals i qualsevol principi de deure, imperatiu o llei universal i objectius, per Nietzsche, són ficcions de la raó. Per Nietzsche Kant és un teòleg més que ens diu com hem d’actuar, per ell la raó pràctica és legisladora i actuem moralment quan efectivament obeïm la raó. Nietzsche precisament qüestiona que hàgim d’obeir: en el moment en què hem qüestionat l’obediència a Déu, a la moral cristiana, a les convencions socials, a les lleis de l’Estat, etc. Kant ens intenta convèncer que hem d’obeir a la raó, quan aquesta no és res més que una altra ficció de la moral occidental. Per Nietzsche la moral kantiana no és doncs, filosofia, sinó més aviat una altra teologia.

 

Privacy Policy Settings