Crítiques a Hume

Crítica a la crítica de l’innatisme: Hume, com ho fa Locke, critica l’innatisme:  només la nostra experiència, individual i subjectiva, ens possibilita la formació d’idees. Això significa que no existeixen les idees innates: quan naixem, no hi ha res en el nostre enteniment, i si alguna idea no prové directament de l’experiència, és perquè la imaginació ha intervingut en el procés d’elaboració d’aquesta (per exemple: la idea d’unicorn és una idea imaginària i no vertadera).

La posició de Hume sobre aquesta qüestió ja havia estat criticada especialment per Leibniz, el qual havia dedicat un llibre sencer a discutir la crítica a l’innatisme de Locke també. Segons Leibniz, sí que existeixen en l’enteniment uns principis innats i universals i, com a tals no poden provenir de l’experiència. Aquests principis no són continguts mentals, sinó més aviat capacitats innates de l’enteniment. Leibniz ens dirà que, a diferència dels animals, els homes tenen la capacitat reflexiva, la qual ens fa entendre i interpretar les dades que ens proporciona. Si no hi hagués res en el nostre enteniment abans de néixer, el coneixement no seria possible perquè no podríem entendre el que l’experiència ens mostra, per tant, hi ha una sèrie de facultats, aptituds, disposicions i habilitats que el nostre intel·lecte posseeix de forma inherent, de forma innata.

Crítica a les crítiques de Hume de la substància i del principi de Causalitat: Entre les seves nombroses crítiques, Hume va criticar el concepte de substància. Segons ell, la substància és allò que es manté sota tots els fenòmens, allò que subsisteix i per analitzar-ne la validesa li aplica el seu criteri de veritat. El criteri de veritat de Hume diu que una idea només és verdadera si correspon a una impressió. Com que no hi ha cap impressió que correspongui a la idea de substància, Hume dirà que la idea de substància la produeix la imaginació. No és més que una col·lecció d’idees simples unificades per la imaginació sota un terme que ens permet recordar aquesta col·lecció d’idees simples.

Hume també criticarà el principi de causalitat. Segons Hume, el coneixement de fets està fundat en la relació causa i efecte. Aquesta relació s’ha interpretat tradicionalment sota la noció del principi de causalitat. Però, en què consisteix exactament la idea de causalitat? Per Hume, la relació causal s’ha concebut tradicionalment com una connexió necessària entre la causa i el seu efecte i per examinar la seva validesa Hume l’hi aplica el seu criteri de veritat segons el qual una idea només és vertadera si prové d’una impressió. La conclusió és que no existeix cap impressió que correspongui a la idea de “connexió necessària” entre la causa i l’efecte, per tant el principi de causalitat queda qüestionat.

Kant, un filòsof alemany posterior a Hume, va llegir atentament l’obra de Hume i tot i que va recollir algunes de les idees d’aquest, en va criticar d’altres. Per Kant, és cert que tot el coneixement comença per l’experiència, però això no significa que tot el coneixement provingui exclusivament de l’experiència. Com havia dit Leibniz, si tot el nostre coneixement provingués exclusivament de l’experiència, el coneixement mateix no seria possible. Per Kant, el nostre enteniment crea espontàniament una sèrie de conceptes, les categories, que són buides i s’han d’omplir amb les dades que provenen de la sensibilitat, és a dir que només tenen validesa quan s’apliquen a l’experiència. L’enteniment utilitza les categories per conèixer els objectes de l’experiència, per ordenar-los i unificar-los, i que no es poden utilitzar legítimament per referir-se a res de què no tenim experiència sensible. La categoria de substància ens és imprescindible per unificar un conjunt de qualitats sensibles (colors, etc.) i conèixer els objectes, les coses, els éssers de la realitat.

Passa el mateix amb el principi de causalitat, que segons Kant, és una categoria. La categoria causa efecte és anterior a l’experiència i té una aplicació vàlida sobre aquesta: ens ajuda a entendre els fenòmens de la realitat, de l’experiència.

Per Kant és clar que  no podem tenir impressió ni de la substància ni del principi de causalitat perquè són conceptes purs de l’enteniment, són anteriors a l’experiència, però això no significa que no els puguem emprar per conèixer, per entendre l’experiència mateixa. Així doncs, el problema seria, per Kant, el radicalisme de l’empirisme de Hume.

Privacy Policy Settings